dijous, 27 de maig del 2010
dimarts, 25 de maig del 2010
EL CANVI CLIMÀTIC
Un canvi climàtic és qualsevol variació global del clima de la Terra ja sigui per causes naturals o humanes influint sobre tots els paràmetres climàtics, temperatura, precipitacions i nuvolositat. El clima d'un planeta depèn tant de la posició astronòmica com de la composició de l'atmosfera i un petit canvi en aquestes condicions pot alterar la situació ecològica del planeta. Actualment es parla d'un canvi climàtic produït per l'home i el consum excessiu que fa sobre els recursos naturals. Hi ha suposicions de que el canvi climàtic no existeix.
L'EFECTE HIVERNACLE
A l'atmosfera que embolcalla el nostre planeta, hi ha una sèrie de gasos (sobretot el vapor d'aigua i el diòxid de carboni) que tenen un efecte d'hivernacle, és a dir, absorbeixen i reemeten la radiació infraroja. D'aquesta manera, impedeixen que part d'aquesta radiació escapi de la terra i contribueixen que la temperatura mitjana de l'aire superficial del planeta sigui d'uns 15º C, una temperatura apta per a la vida. L'efecte d'hivernacle és, per tant, un fenomen natural de l'atmosfera.
El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi han abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi s'admet que posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.
Gasos amb efecte d'hivernacle
Els gasos amb efecte d'hivernacle són components gasosos de l'atmosfera, tant naturals com d'origen antropogènic, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. A mesura que incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i reemesa en totes direccions, la qual cosa contribueix que la temperatura mitjana de la Terra augmenti. Aquest fenomen s'anomena efecte d'hivernacle perquè l'absorció i posterior emissió de radiació infraroja també la fan el vidre i certs plàstics amb els quals es fabriquen els hivernacles.
L'atmosfera influeix fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria de -20 °C, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'ona de la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 microns i l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt més baixa, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze microns. Així, l'atmosfera ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l'atmosfera, en una proporció 367 p.p.m., absorbeix esta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera escalfa i torna a la terra part deixa energia, raó per la qual la temperatura superficial és d'uns 15 °C, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A este fenomen se l'anomena efecte hivernacle i el CO2 i el H2O són els gasos responsables d'això. Gràcies a aquest efecte hivernacle podem viure.
El problema actual és que la quantitat d'aquests gasos naturals amb efecte d'hivernacle a l'atmosfera ha augmentat i que s'hi han abocat, a més, gasos amb efecte d'hivernacle no presents de forma natural a l'atmosfera. Aquest canvi s'admet que posa en perill la composició, la capacitat de recuperació i la productivitat dels ecosistemes naturals i el mateix desenvolupament econòmic i social, la salut i el benestar de la humanitat.
Gasos amb efecte d'hivernacle
Els gasos amb efecte d'hivernacle són components gasosos de l'atmosfera, tant naturals com d'origen antropogènic, que absorbeixen i reemeten radiació infraroja. A mesura que incrementa la concentració d'aquests gasos, la radiació infraroja és absorbida a l'atmosfera i reemesa en totes direccions, la qual cosa contribueix que la temperatura mitjana de la Terra augmenti. Aquest fenomen s'anomena efecte d'hivernacle perquè l'absorció i posterior emissió de radiació infraroja també la fan el vidre i certs plàstics amb els quals es fabriquen els hivernacles.
L'atmosfera influeix fonamentalment en el clima, si no existira, la temperatura en la Terra seria de -20 °C, però l'atmosfera es comporta de manera diferent segons la longitud d'ona de la radiació. El Sol per la seua alta temperatura emet fonamentalment a 5 microns i l'atmosfera deixa passar la radiació. La Terra té una temperatura molt més baixa, i remet part de la radiació però a una longitud molt més llarga, d'uns quinze microns. Així, l'atmosfera ja no és transparent. El CO2 que està actualment en l'atmosfera, en una proporció 367 p.p.m., absorbeix esta radiació igual que el vapor d'aigua. El resultat és que l'atmosfera escalfa i torna a la terra part deixa energia, raó per la qual la temperatura superficial és d'uns 15 °C, i dista molt del valor d'equilibri sense atmosfera. A este fenomen se l'anomena efecte hivernacle i el CO2 i el H2O són els gasos responsables d'això. Gràcies a aquest efecte hivernacle podem viure.
EL CO2 ÉS UN REGULADOR DEL CLIMA
Durant les últimes dècades els mesuraments en les diferents estacions meteorològiques indiquen que el planeta s'està escalfant. Els últims 10 anys han sigut els més calorosos des que es porten registres, i els científics anuncien que en el futur seran encara més calents. La majoria dels experts estan d'acord amb què els humans exerceixen un impacte directe sobre aquest procés d'escalfament, generalment conegut com a efecte hivernacle. A mesura que el planeta s'escalfa, els casquets polars es fonen. Atès que la neu té un elevat albedo torna la major part de radiació que incideix sobre ella a l'espai. La disminució dels casquets també afectarà perquè l'albedo terrestre farà que la Terra s'escalfi encara més. L'escalfament global també ocasionarà que s' evapori més aigua dels oceans. El vapor d'aigua actua com un gas hivernacle. Així, hi haurà un major escalfament. Això produeix el que s'anomena efecte amplificador. De la mateixa manera, un augment de la nuvolositat a causa d'una major evaporació contribuirà a un augment de l'albedo. El problema és de difícil predicció ja que, com es veu, hi ha retroalimentacions positives i negatives.
Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s'afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s'afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador molt important.
Naturalment, hi ha efectes compensadors. El CO2 juga un important paper en l'efecte hivernacle: si la temperatura és alta, s'afavoreix el seu intercanvi amb els oceans per a formar carbonats. Llavors l'efecte hivernacle decau i la temperatura també. Si la temperatura és baixa, el CO2 s'acumula perquè no s'afavoreix la seva extracció i, així, augmenta la temperatura. El CO2 exerceix, per tant, un paper regulador molt important.
dilluns, 24 de maig del 2010
Escalfament global
L'escalfament global és el procés d'augment gradual de la temperatura del planeta Terra per, entre d'altres causes, la intensificació de l'efecte hivernacle. El Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC) conclou que gran part de l'augment des de mitjans del segle XX és degut a l'augment de concentracions antropogèniques de gas hivernacle. Probablement fenòmens naturals com la variació solar i els volcans van provocar una mica d'escalfament global des de l'època preindustrial fins al 1950 i un lleuger refredament des del 1950 cap endavant. Aquestes conclusions bàsiques han estat aprovades per, com a mínim, 30 societats i acadèmies científiques, incloent totes les acadèmies nacionals de ciència dels països més industrialitzats. Mentre que alguns científics individuals han mostrat desacord amb aquesta hipòtesi, la gran majoria de científics que treballen en el canvi climàtic estan d'acord amb les conclusions principals de l'IPCC.
Projeccions de models climàtics indiquen que les temperatures de la superfície s'incrementaran d'1,1 a 6,6 °C durant el segle XXI. L'incert en aquesta estimació és l'augment o no d'emissions de gas hivernacle i l'ús de models amb una sensibilitat climàtica diferent. Una altra cosa incerta és com l'escalfament i altres canvis relacionats variaran en cada regió. La majoria dels estudis se centren en el períodes després del 2100, i es creu que l'escalfament continuarà uns mil anys si el nivells de gas hivernacle s'estabilitzen. Això es degut a la gran capacitat de calor dels oceans.
L'augment de la temperatura global provocarà l'elevació del nivell dels mars i canviarà el nombre de precipitacions, incloent una expansió de les regions subtropicals desèrtiques. Altres efectes efectes inclouen l'augment en la intensitat del clima extrem, canvis en les collites, modificacions de les rutes comercials, el retrocés de glaceres i extinció d'espècies.
La majoria dels governs han signat i ratificat el Protocol de Kyoto per reduir les emissions de gas hivernacle.
Projeccions de models climàtics indiquen que les temperatures de la superfície s'incrementaran d'1,1 a 6,6 °C durant el segle XXI. L'incert en aquesta estimació és l'augment o no d'emissions de gas hivernacle i l'ús de models amb una sensibilitat climàtica diferent. Una altra cosa incerta és com l'escalfament i altres canvis relacionats variaran en cada regió. La majoria dels estudis se centren en el períodes després del 2100, i es creu que l'escalfament continuarà uns mil anys si el nivells de gas hivernacle s'estabilitzen. Això es degut a la gran capacitat de calor dels oceans.
L'augment de la temperatura global provocarà l'elevació del nivell dels mars i canviarà el nombre de precipitacions, incloent una expansió de les regions subtropicals desèrtiques. Altres efectes efectes inclouen l'augment en la intensitat del clima extrem, canvis en les collites, modificacions de les rutes comercials, el retrocés de glaceres i extinció d'espècies.
La majoria dels governs han signat i ratificat el Protocol de Kyoto per reduir les emissions de gas hivernacle.
Dades científiques
El consens científic (encara que hi ha veus que s'oposen a aquesta hipòtesi) sobre l'escalfament global és que la terra s'està escalfant, i que les emissions dels gasos de l'efecte hivernacle produïdes per la humanitat són molt significatives. No obstant això, no se sap amb precisió la relació entre aquests dos fenòmens.
Els científics de l'atmosfera saben que en afegir diòxid de carboni (CO2) o metà (CH4) a l'atmosfera, caeteris paribus, sense cap altre canvi, la temperatura del planeta s'incrementaria. De fet, els gasos d'efecte hivernacle que han estat a l'atmosfera des de fa milions d'anys, creen un efecte hivernacle natural sense les quals la temperatura de la Terra seria 30 °C més baixa, inhabitable. Per tant, no hi ha cap debat sobre el fet que en afegir CO2 i CH4 s'incrementin les temperatures mitjanes ceteris paribus, sinó en l'efecte net que tindria l'augment d'aquests gasos o la interacció dels gasos amb altres, i si els canvis en la biosfera, en el vapor d'aigua o els núvols cancel·larien l'efecte d'escalfament. Els resultats climatològics també són una qüestió controvertible; no se sap amb precisió si l'augment de la temperatura produiria més o menys precipitació (l'augment de vapor d'aigua a l'atmosfera n'augmentaria la humitat però disminuiria la precipitació). En qualsevol cas, un escalfament global del planeta a curt termini, encara que sigui d'uns pocs graus, podria tenir efectes molt importants: desgel dels casquets polars i inundació de zones costaneres, desertització, canvis climàtics, etc.
De 1860 a 1900 la temperatura global (mar i terra) s'ha incrementat 0,75 °C. Les temperatures de la atmosfera baixa s'han incrementat entre 0,12 i 0,22 °C cada dècada des de 1979. Es creu que durant 1000 o 2000 anys abans de 1850 les temperatures van ser estables amb fluctuacions locals o regionals, com ara el Període d'Escalfament Medieval o la Petita Edat de Gel.La llargària de temps sobre el qual es concentra la recerca climàtica varia depenent de l'enfocament del termini (curt o llarg) i de les dades disponibles per a la investigació. Les dades sobre la temperatura globals van començar el 1860. Altres estudis recomanen estendre el model 1000 anys abans. Els mesuraments satel·litals disponibles de la troposfera comencen el 1979.
Al llarg del segle passat, la temperatura global (terra i mar) s'ha incrementat 0.6 ± 0.2 °C. Els efectes d'aquest escalfament global són mesurables. També, el diòxid de carboni atmosfèric s'ha incrementat de 280 parts per milió (ppm) en volum el 1880 al voltant de 315 ppm el 1958 i 367 ppm el 2000, un increment del 31% en 200 anys. Altres emissions de gasos d'efecte hivernacle també s'han incrementat. Les emissions que s'esperen en el futur de diòxid de carbó continuaran incrementant-se a causa de l'ús de combustibles fòssils, encara que la trajectòria dependrà dels desenvolupaments econòmics, sociològics, tecnològics i naturals.
Els científics de l'atmosfera saben que en afegir diòxid de carboni (CO2) o metà (CH4) a l'atmosfera, caeteris paribus, sense cap altre canvi, la temperatura del planeta s'incrementaria. De fet, els gasos d'efecte hivernacle que han estat a l'atmosfera des de fa milions d'anys, creen un efecte hivernacle natural sense les quals la temperatura de la Terra seria 30 °C més baixa, inhabitable. Per tant, no hi ha cap debat sobre el fet que en afegir CO2 i CH4 s'incrementin les temperatures mitjanes ceteris paribus, sinó en l'efecte net que tindria l'augment d'aquests gasos o la interacció dels gasos amb altres, i si els canvis en la biosfera, en el vapor d'aigua o els núvols cancel·larien l'efecte d'escalfament. Els resultats climatològics també són una qüestió controvertible; no se sap amb precisió si l'augment de la temperatura produiria més o menys precipitació (l'augment de vapor d'aigua a l'atmosfera n'augmentaria la humitat però disminuiria la precipitació). En qualsevol cas, un escalfament global del planeta a curt termini, encara que sigui d'uns pocs graus, podria tenir efectes molt importants: desgel dels casquets polars i inundació de zones costaneres, desertització, canvis climàtics, etc.
De 1860 a 1900 la temperatura global (mar i terra) s'ha incrementat 0,75 °C. Les temperatures de la atmosfera baixa s'han incrementat entre 0,12 i 0,22 °C cada dècada des de 1979. Es creu que durant 1000 o 2000 anys abans de 1850 les temperatures van ser estables amb fluctuacions locals o regionals, com ara el Període d'Escalfament Medieval o la Petita Edat de Gel.La llargària de temps sobre el qual es concentra la recerca climàtica varia depenent de l'enfocament del termini (curt o llarg) i de les dades disponibles per a la investigació. Les dades sobre la temperatura globals van començar el 1860. Altres estudis recomanen estendre el model 1000 anys abans. Els mesuraments satel·litals disponibles de la troposfera comencen el 1979.
Al llarg del segle passat, la temperatura global (terra i mar) s'ha incrementat 0.6 ± 0.2 °C. Els efectes d'aquest escalfament global són mesurables. També, el diòxid de carboni atmosfèric s'ha incrementat de 280 parts per milió (ppm) en volum el 1880 al voltant de 315 ppm el 1958 i 367 ppm el 2000, un increment del 31% en 200 anys. Altres emissions de gasos d'efecte hivernacle també s'han incrementat. Les emissions que s'esperen en el futur de diòxid de carbó continuaran incrementant-se a causa de l'ús de combustibles fòssils, encara que la trajectòria dependrà dels desenvolupaments econòmics, sociològics, tecnològics i naturals.
diumenge, 2 de maig del 2010
Els tornados
Un tornado és una violenta, perillosa i rotatòria columna d'aire que es troba en contacte tant amb la superfície de la terra com amb un cumulonimbus o, rarament, amb la base d'un cumulus. Els tornados presenten mides diverses però habitualment en forma d'embut de condensació visible, l'extrem estret del qual sovint és encerclat per un núvol de runa i pols. Gran part dels tornados assoleixen vents entre els 64 km/h i 177 km/h, mesuren aproximadament 75 metres d'amplada i avancen uns quants quilometres abans de dissipar-se. Tanmateix, s'han arribat a registrar tornados que assoliren vents de més de 480 km/h, que mesuraren 1,6 km d'amplada, i han avançat al llarg de més de 100 km.
Existeixen diversos tipus de tornado com les mànegues terrestres, els tornados de múltiples vòrtexs o les mànegues d'aigua. Les mànegues d'aigua tenen unes característiques similars als tornados al caracteritzar-se per ser un vòrtex espiral d'aire que es forma sobre la superfície d'aigua que es troba conectat a un cúmul i núvols de tempesta. Les mànegues d'aigua generalment es classifiquen com a tornados no supercel·lats que es desenvolupen sobre grans superfícies d'aigua. Aquestes columnes espirals d'aire es desenvolupen freqüentment en zones tropicals properes a l'equador, però són menys habituals en àrees de latituds superiors. Existeixen altres fenòmens a la naturalesa de la mateixa magnitud que un tornado com el gustnado, el remolí de pols, el remolí de foc o el remolí de vapor.
Els tornados són detectats amb l'ús d'observadors de tempestes i el radar meteorològic, mitjançant l'ús de les dades de velocitat i els patrons de reflectivitats tals com un eco en cadena. Encara que s'han observat tornados en tots els continents, a excepció de l'Antàrtida, la majoria d'ells es produeixen al Tornado Alley (el "carreró de tornados") a l'estat de Texas dels Estats Units., encara que també poden registrar-se a qualsevol lloc de Nord Amèrica. També es generen a vegades al centre-sur i est d'Àsia, a les Filipines, al centre-est de Sud Amèrica, a l'Àfrica Austral, al nord-oest i sud-est d'Europa, a l'oest i sud-est d'Austràlia i Nova Zelanda.
L'Escala Fujita i l'Escala Fujita millorada classifiquen els tornados segons el dany que han causat. Un tornado EFO, la categoria més dèbil, danya arbres però no estructures substancials. Un tornado EF5, la categoria més forta, arrenca edificis dels seus fonaments i pot deformà alts gratacels. L'escala TORRO, similar a la Fujita, els classifica des dels tornados T0, tornados extremadament dèbils, fins els T11 per classificar els tornados més potents. Les dades del radar Doppler, la fotogrametria, i els patrons de gir a nivell de terra (marques cicloïdals), poden també ser analitzats per determinar la intensitat i atorgar-los un rati.
Un tornado es compon de cinc parts fonamentals: Remolí inicial en un tornado. Poden veure's pols i runa aixecats per remolí
* El remolí inicial. Està format per una columna descendent en sentit horari d'aire molt fred que precedeix a un núvol (un cumulonimbus o un front càlid molt profund) i que dóna origen immediatament a un altre remolí d'aire calent que gira en forma d'espiral antihorari sobreposar-se al aire fred. El remolí inicial no sol veure's per estar format per aire fred i sec i només comença a definir quan l'aire més calent que desplaça comença a actuar com una mena de centrifugadora aixecant objectes, pols i runa (i animals en molts casos). La columna descendent d'aire fred queda immediatament "succionada" pel propi núvol que ve avançant des de darrere. Aquest ascens ha generat un aire sec a gran alçada (perquè la humitat s'ha condensat i s'ha convertit en pluja), però molt fred per la gran alçada que ha assolit. És per això que l'aire fred més pesat descendeix fins al terra davant del núvol, d'una gran extensió i desenvolupament vertical, i en arribar al sòl és immediatament absorbit per la columna d'aire ascendent que forma pròpiament el núvol que ho va generar.
* L'embut, el con invertit o màniga (o tromba marina quan es forma al mar), comença a ser plenament visible perquè en ascendir, es condensa la humitat que porta la columna d'aire calent. En iniciar l'ascens d'aquesta mànega els vents arriben a assolir velocitats molt grans perquè representen el gir de l'aire d'una superfície relativament extensa (sovint de diversos kilòmetres de radi) i el diàmetre de la zona de baixa pressió on convergeix, és d'un centenar de metres aproximadament; per aquest motiu, la compressió tan intensa es tradueix en una velocitat de gir increïblement alta. A mesura que puja es va formant el típic embut, cada vegada més ample, perquè va disminuint ràpidament la velocitat i es va expandint fins que arriba a desaparèixer en el núvol produït pel front càlid. Així, és literalment impossible que un tornado "descendeixi" d'un núvol mare. El descens de l'aire fred sobre la superfície terrestre és un fenomen conegut com a anticicló, que proporciona un ambient molt estable; per la qual cosa, és inconcebible que es produeixin tornados (ni tan sols núvols o fronts càlids).
* La base asimètrica d'un tornado. En un tornado, l'embut o màniga tendeix a inclinar-se cap al núvol posterior perquè el peu del tornado es desplaça a més velocitat que la part superior de la màniga o embut. Això dóna origen a una asimetria molt notòria fàcilment visible des de qualsevol lloc (a no ser que estiguem contemplant el tornado en la direcció del seu avanç, és a dir, des del punt cap on es dirigeix; cal protegir-se quan és veu el tornado sense cap asimetria.
* El vòrtex. És la part inferior del embut, la que entra en contacte amb el terra. El vòrtex és la part més destructiva del tornado, car és aquesta punta de la qual posseeix el menor diàmetre, i per tant la major acceleració de l'aire. També és la que contacta directament amb la superfície terrestre, arrencant arbres, aixecant cases i arrossegant la major part de les deixalles que va aspirant.
Encara que en la majoria de les ocasions un tornado té un únic vòrtex, no és estrany que apareguin diversos vòrtex de succió, que al seu torn aniran girant al voltant del peu del remolí.
* El peu. És la part de la terra que es mou amb les ones de gir del tornado.
Els danys produïts per un tornado són el resultat de diversos factors com a:
* La ràpida rotació dels seus vents, que poden obrir finestres, trencar vidres, esquinçar arbres, aixecar cotxes i llançar trens pels aires.
* La violència dels impactes dels rebuigs que porta contra vehicles, edificis, construccions, etc.
* La pressió molt reduïda de l'interior del seu embut, que provoca l'explosió de les estructures sobre les quals es posa i que no tenen ventilació suficient, i que, per tant, no equilibren ràpidament la diferència de pressió.
Encara que s'han arribat a observar tornados a tots els continents, excepte en l'Antàrtic, gran part d'ells es produeixen en els Estats Units, a l'àrea de les Grans Planures. Tanmateix, es produeixen habitualment al sud del Canadà, centre, sud i est d'Àsia, el Sud de l'Àfrica, el nord-oest i el centre d'Europa, especialment a Espanya. També són comuns a les costes del País Valencià o a la província de Girona, encara que de caràcter lleu; igualment en ciutats del sud del Carib com Barranquilla i en entorns fisiogràfics com els de Bogotà. També a Itàlia, a l'oest i el sud-est d'Austràlia, i Nova Zelanda.
Existeixen diversos tipus de tornado com les mànegues terrestres, els tornados de múltiples vòrtexs o les mànegues d'aigua. Les mànegues d'aigua tenen unes característiques similars als tornados al caracteritzar-se per ser un vòrtex espiral d'aire que es forma sobre la superfície d'aigua que es troba conectat a un cúmul i núvols de tempesta. Les mànegues d'aigua generalment es classifiquen com a tornados no supercel·lats que es desenvolupen sobre grans superfícies d'aigua. Aquestes columnes espirals d'aire es desenvolupen freqüentment en zones tropicals properes a l'equador, però són menys habituals en àrees de latituds superiors. Existeixen altres fenòmens a la naturalesa de la mateixa magnitud que un tornado com el gustnado, el remolí de pols, el remolí de foc o el remolí de vapor.
Els tornados són detectats amb l'ús d'observadors de tempestes i el radar meteorològic, mitjançant l'ús de les dades de velocitat i els patrons de reflectivitats tals com un eco en cadena. Encara que s'han observat tornados en tots els continents, a excepció de l'Antàrtida, la majoria d'ells es produeixen al Tornado Alley (el "carreró de tornados") a l'estat de Texas dels Estats Units., encara que també poden registrar-se a qualsevol lloc de Nord Amèrica. També es generen a vegades al centre-sur i est d'Àsia, a les Filipines, al centre-est de Sud Amèrica, a l'Àfrica Austral, al nord-oest i sud-est d'Europa, a l'oest i sud-est d'Austràlia i Nova Zelanda.
L'Escala Fujita i l'Escala Fujita millorada classifiquen els tornados segons el dany que han causat. Un tornado EFO, la categoria més dèbil, danya arbres però no estructures substancials. Un tornado EF5, la categoria més forta, arrenca edificis dels seus fonaments i pot deformà alts gratacels. L'escala TORRO, similar a la Fujita, els classifica des dels tornados T0, tornados extremadament dèbils, fins els T11 per classificar els tornados més potents. Les dades del radar Doppler, la fotogrametria, i els patrons de gir a nivell de terra (marques cicloïdals), poden també ser analitzats per determinar la intensitat i atorgar-los un rati.
Un tornado es compon de cinc parts fonamentals: Remolí inicial en un tornado. Poden veure's pols i runa aixecats per remolí
* El remolí inicial. Està format per una columna descendent en sentit horari d'aire molt fred que precedeix a un núvol (un cumulonimbus o un front càlid molt profund) i que dóna origen immediatament a un altre remolí d'aire calent que gira en forma d'espiral antihorari sobreposar-se al aire fred. El remolí inicial no sol veure's per estar format per aire fred i sec i només comença a definir quan l'aire més calent que desplaça comença a actuar com una mena de centrifugadora aixecant objectes, pols i runa (i animals en molts casos). La columna descendent d'aire fred queda immediatament "succionada" pel propi núvol que ve avançant des de darrere. Aquest ascens ha generat un aire sec a gran alçada (perquè la humitat s'ha condensat i s'ha convertit en pluja), però molt fred per la gran alçada que ha assolit. És per això que l'aire fred més pesat descendeix fins al terra davant del núvol, d'una gran extensió i desenvolupament vertical, i en arribar al sòl és immediatament absorbit per la columna d'aire ascendent que forma pròpiament el núvol que ho va generar.
* L'embut, el con invertit o màniga (o tromba marina quan es forma al mar), comença a ser plenament visible perquè en ascendir, es condensa la humitat que porta la columna d'aire calent. En iniciar l'ascens d'aquesta mànega els vents arriben a assolir velocitats molt grans perquè representen el gir de l'aire d'una superfície relativament extensa (sovint de diversos kilòmetres de radi) i el diàmetre de la zona de baixa pressió on convergeix, és d'un centenar de metres aproximadament; per aquest motiu, la compressió tan intensa es tradueix en una velocitat de gir increïblement alta. A mesura que puja es va formant el típic embut, cada vegada més ample, perquè va disminuint ràpidament la velocitat i es va expandint fins que arriba a desaparèixer en el núvol produït pel front càlid. Així, és literalment impossible que un tornado "descendeixi" d'un núvol mare. El descens de l'aire fred sobre la superfície terrestre és un fenomen conegut com a anticicló, que proporciona un ambient molt estable; per la qual cosa, és inconcebible que es produeixin tornados (ni tan sols núvols o fronts càlids).
* La base asimètrica d'un tornado. En un tornado, l'embut o màniga tendeix a inclinar-se cap al núvol posterior perquè el peu del tornado es desplaça a més velocitat que la part superior de la màniga o embut. Això dóna origen a una asimetria molt notòria fàcilment visible des de qualsevol lloc (a no ser que estiguem contemplant el tornado en la direcció del seu avanç, és a dir, des del punt cap on es dirigeix; cal protegir-se quan és veu el tornado sense cap asimetria.
* El vòrtex. És la part inferior del embut, la que entra en contacte amb el terra. El vòrtex és la part més destructiva del tornado, car és aquesta punta de la qual posseeix el menor diàmetre, i per tant la major acceleració de l'aire. També és la que contacta directament amb la superfície terrestre, arrencant arbres, aixecant cases i arrossegant la major part de les deixalles que va aspirant.
Encara que en la majoria de les ocasions un tornado té un únic vòrtex, no és estrany que apareguin diversos vòrtex de succió, que al seu torn aniran girant al voltant del peu del remolí.
* El peu. És la part de la terra que es mou amb les ones de gir del tornado.
Els danys produïts per un tornado són el resultat de diversos factors com a:
* La ràpida rotació dels seus vents, que poden obrir finestres, trencar vidres, esquinçar arbres, aixecar cotxes i llançar trens pels aires.
* La violència dels impactes dels rebuigs que porta contra vehicles, edificis, construccions, etc.
* La pressió molt reduïda de l'interior del seu embut, que provoca l'explosió de les estructures sobre les quals es posa i que no tenen ventilació suficient, i que, per tant, no equilibren ràpidament la diferència de pressió.
Encara que s'han arribat a observar tornados a tots els continents, excepte en l'Antàrtic, gran part d'ells es produeixen en els Estats Units, a l'àrea de les Grans Planures. Tanmateix, es produeixen habitualment al sud del Canadà, centre, sud i est d'Àsia, el Sud de l'Àfrica, el nord-oest i el centre d'Europa, especialment a Espanya. També són comuns a les costes del País Valencià o a la província de Girona, encara que de caràcter lleu; igualment en ciutats del sud del Carib com Barranquilla i en entorns fisiogràfics com els de Bogotà. També a Itàlia, a l'oest i el sud-est d'Austràlia, i Nova Zelanda.
Els huracans
Cicló tropical a les Antilles i el golf de Mèxic.
Va acompanyat de vents de superfície de gran velocitat (superiors als 160 km/h), pluges torrencials i tempestes, i es produeix durant els mesos d'agost i setembre. Els huracans s'originen al centre i a l'oest de l'oceà Atlàntic, i el seu recorregut és normalment en direcció oest-nord-oest. També es produeixen ciclons tropicals a l'oest de l'oceà Pacífic, el golf de Bengala i Queensland (Austràlia), encara que s'anomenen tifons. Els huracans no són tan recurrents com les inundacions, però provoquen més d'una tercera part de les morts causades per fenòmens naturals (els terratrèmols, poc recurrents, són en aquest sentit menys importants). Entre els huracans i tifons més mortífers (índex no sempre coincident amb el grau de destrucció, l’impacte econòmic, el cost de la reconstrucció o el de la intensitat dels fenòmens meteorològics associats com vent, precipitacions o tempestes) que han tingut lloc les darreres dècades cal destacar en primer lloc el cicló Bhola que el 1970 afectà la costa de l'actual Bangla Desh, amb prop de 500 000 morts i cinc milions d'afectats, el més devastador registrat en temps històrics; l'huracà Fifí a Hondures el 1974 amb 10 000 morts, o el cicló que assolà l'Andra Pradesh (Índia) el 1976 amb 20 000 morts, o encara l'huracà gegant Gilbert al Carib (Jamaica i Mèxic) el 1988, que causà més d'un centenar de morts i, a més, destrossà greument les collites, o l'huracà Andrew a Florida el 1992, que causà una vintena de morts i deixà sense casa unes 50 000 persones. Més recents foren el tifó Fred (agost del 1994), que provocà més de 700 morts, a la província de Zhejiang (Xina), l’Àngela, també amb uns 700 morts, a les Filipines (novembre del 1995) i, al maig del 1996, un tornado a Bangla Desh que provocà més de 600 morts. Seguiren el Herb, amb uns 400 morts a Taiwan (agost del 1996), el cicló del novembre del 1996 que deixà més d’un miler de morts a Andhra Pradesh i, amb una xifra similar, el que al juny del 1998 assolà l’estat de Gujarat, al qual seguí el 1999 un altre que afectà gran part de l’Índia Occidental, amb uns 9 000 morts. Al continent americà, després de l’huracà del 1994 que afectà el Carib i la costa de Florida, amb més de 800 morts, el Pauline, amb 400 morts, ho féu a la costa del Pacífic de Mèxic i el Georges, setembre del 1998, amb 600 morts, a la Hispaniola i al SE dels EUA. El més devastador en nombre de morts, però, ha estat el Mitch, octubre del 1998, que a Hondures en provocà més de 12 000 , al qual seguí el Jeanne, al desembre del 2004, que afectà sobretot Haití, les Bahames, la República Dominicana i Florida. Al final d’agost de 2005 destacà no tant pel nombre de morts (més d’un miler) com, sobretot, per la destrucció que provocà, el Katrina, que destruí una part considerable de Nova Orleans. Al maig de 2008 el cicló Nargis causà més de 22 000 víctimes mortals, segons estimacions oficials, i afectà més d'un milió de persones, especialment al delta de l'Irauadi (Myanmar).
A continuació parlaré sobre l'huracà més perillós i rellevants de la història i que més danys ha causat en molts països,sobretot a Amèrica:l'huracà Katrina(imatge).
L'huracà Katrina va ser un gran cicló tropical que va assolar bona part del sud i el centre dels Estats Units l'agost de 2005.
Va produir grans destrosses a Florida, Bahames, Louisiana i Mississipi, incloent quantiosos danys materials i greus inundacions. Va tocar terra de la costa de Louisiana el 29 d'agost convertit en un huracà categoria 4, i a pesar que en l'últim moment es va desviar lleugerament de la seva ruta que travessava directament la ciutat de Nova Orleans, es va produir gran devastació en la mateixa i en àrees properes.
Pels danys produïts, es va convertir en un dels huracans més intensos en Estats Units en la història recent, i potser sigui el major desastre natural en la història d'aquest país. Katrina va ser el quart huracà de la temporada d'huracans de l'Atlàntic de 2005.
Es va formar sobre les Bahames el 24 d'agost de 2005 i va tocar terra per primera vegada prop del nord de Miami, a Florida, en la forma d'un huracà de categoria 1, on va causar onze morts, greus inundacions i la pèrdua d'energia elèctrica per a més d'un milió de residents. Durant aquest primer recorregut es va afeblir i es va convertir en tempesta tropical. No obstant això, va guanyar força amb major rapidesa de l'esperat en les aigües càlides del golf de Mèxic, on es va convertir en un huracà de categoria cinc i va arribar una pressió central de 902 mb (676,4 mm de Hg).
Amb aquestes característiques, Katrina es va convertir en la quarta tempesta més intensa de la conca de l'Atlàntic, amb vents sostinguts de 280 quilòmetres per hora. El sistema va tornar cap al nord i es va afeblir lleument just abans de tocar terra novament, el 29 d'agost de 2005, prop de Grand Isle (Louisiana) com un huracà de categoria 4 amb vents de 241 kms/h. Katrina va tornar a tocar terra al sud de Buras-Triumph (Louisiana) aproximadament a les 6:10 hora local (1110 UTC), i la seva arribada final a terra es va produir a les 10 am hora local (1500 UTC) en la frontera entre Louisiana i Mississipi.
Hores abans de l'arribada de l'huracà, les autoritats van ordenar una evacuació completa de Nova Orleans ja que el 70% d'aquesta ciutat està per sota del nivell del mar. La ciutat va resultar efectivament inundada. Es van produir també diverses alertes de tempesta en zones de Louisiana, Mississipí, Alabama i Geòrgia.
La diferència principal entre un tornado i un huracà és que el tornado es centra més en una part,causant danys específics en aquella zona,tot i que avançi amb gran velocitat,i l'huracà és un efecte sobrenatural,que arriba a grans velocitats de fins 160 quilòmetres per hora(a excepció de l'huracà Katrina,que va arribar fins als 240 quilòmetres per hora),causant danys generals a una veloctat encara més alta que un tornado.Sovint van acompanyats de pluges torrencials.
dissabte, 1 de maig del 2010
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
