Existeixen diversos tipus de tornado com les mànegues terrestres, els tornados de múltiples vòrtexs o les mànegues d'aigua. Les mànegues d'aigua tenen unes característiques similars als tornados al caracteritzar-se per ser un vòrtex espiral d'aire que es forma sobre la superfície d'aigua que es troba conectat a un cúmul i núvols de tempesta. Les mànegues d'aigua generalment es classifiquen com a tornados no supercel·lats que es desenvolupen sobre grans superfícies d'aigua. Aquestes columnes espirals d'aire es desenvolupen freqüentment en zones tropicals properes a l'equador, però són menys habituals en àrees de latituds superiors. Existeixen altres fenòmens a la naturalesa de la mateixa magnitud que un tornado com el gustnado, el remolí de pols, el remolí de foc o el remolí de vapor.
Els tornados són detectats amb l'ús d'observadors de tempestes i el radar meteorològic, mitjançant l'ús de les dades de velocitat i els patrons de reflectivitats tals com un eco en cadena. Encara que s'han observat tornados en tots els continents, a excepció de l'Antàrtida, la majoria d'ells es produeixen al Tornado Alley (el "carreró de tornados") a l'estat de Texas dels Estats Units., encara que també poden registrar-se a qualsevol lloc de Nord Amèrica. També es generen a vegades al centre-sur i est d'Àsia, a les Filipines, al centre-est de Sud Amèrica, a l'Àfrica Austral, al nord-oest i sud-est d'Europa, a l'oest i sud-est d'Austràlia i Nova Zelanda.
L'Escala Fujita i l'Escala Fujita millorada classifiquen els tornados segons el dany que han causat. Un tornado EFO, la categoria més dèbil, danya arbres però no estructures substancials. Un tornado EF5, la categoria més forta, arrenca edificis dels seus fonaments i pot deformà alts gratacels. L'escala TORRO, similar a la Fujita, els classifica des dels tornados T0, tornados extremadament dèbils, fins els T11 per classificar els tornados més potents. Les dades del radar Doppler, la fotogrametria, i els patrons de gir a nivell de terra (marques cicloïdals), poden també ser analitzats per determinar la intensitat i atorgar-los un rati.
Un tornado es compon de cinc parts fonamentals: Remolí inicial en un tornado. Poden veure's pols i runa aixecats per remolí
* El remolí inicial. Està format per una columna descendent en sentit horari d'aire molt fred que precedeix a un núvol (un cumulonimbus o un front càlid molt profund) i que dóna origen immediatament a un altre remolí d'aire calent que gira en forma d'espiral antihorari sobreposar-se al aire fred. El remolí inicial no sol veure's per estar format per aire fred i sec i només comença a definir quan l'aire més calent que desplaça comença a actuar com una mena de centrifugadora aixecant objectes, pols i runa (i animals en molts casos). La columna descendent d'aire fred queda immediatament "succionada" pel propi núvol que ve avançant des de darrere. Aquest ascens ha generat un aire sec a gran alçada (perquè la humitat s'ha condensat i s'ha convertit en pluja), però molt fred per la gran alçada que ha assolit. És per això que l'aire fred més pesat descendeix fins al terra davant del núvol, d'una gran extensió i desenvolupament vertical, i en arribar al sòl és immediatament absorbit per la columna d'aire ascendent que forma pròpiament el núvol que ho va generar.
* L'embut, el con invertit o màniga (o tromba marina quan es forma al mar), comença a ser plenament visible perquè en ascendir, es condensa la humitat que porta la columna d'aire calent. En iniciar l'ascens d'aquesta mànega els vents arriben a assolir velocitats molt grans perquè representen el gir de l'aire d'una superfície relativament extensa (sovint de diversos kilòmetres de radi) i el diàmetre de la zona de baixa pressió on convergeix, és d'un centenar de metres aproximadament; per aquest motiu, la compressió tan intensa es tradueix en una velocitat de gir increïblement alta. A mesura que puja es va formant el típic embut, cada vegada més ample, perquè va disminuint ràpidament la velocitat i es va expandint fins que arriba a desaparèixer en el núvol produït pel front càlid. Així, és literalment impossible que un tornado "descendeixi" d'un núvol mare. El descens de l'aire fred sobre la superfície terrestre és un fenomen conegut com a anticicló, que proporciona un ambient molt estable; per la qual cosa, és inconcebible que es produeixin tornados (ni tan sols núvols o fronts càlids).
* La base asimètrica d'un tornado. En un tornado, l'embut o màniga tendeix a inclinar-se cap al núvol posterior perquè el peu del tornado es desplaça a més velocitat que la part superior de la màniga o embut. Això dóna origen a una asimetria molt notòria fàcilment visible des de qualsevol lloc (a no ser que estiguem contemplant el tornado en la direcció del seu avanç, és a dir, des del punt cap on es dirigeix; cal protegir-se quan és veu el tornado sense cap asimetria.
* El vòrtex. És la part inferior del embut, la que entra en contacte amb el terra. El vòrtex és la part més destructiva del tornado, car és aquesta punta de la qual posseeix el menor diàmetre, i per tant la major acceleració de l'aire. També és la que contacta directament amb la superfície terrestre, arrencant arbres, aixecant cases i arrossegant la major part de les deixalles que va aspirant.
Encara que en la majoria de les ocasions un tornado té un únic vòrtex, no és estrany que apareguin diversos vòrtex de succió, que al seu torn aniran girant al voltant del peu del remolí.
* El peu. És la part de la terra que es mou amb les ones de gir del tornado.
Els danys produïts per un tornado són el resultat de diversos factors com a:
* La ràpida rotació dels seus vents, que poden obrir finestres, trencar vidres, esquinçar arbres, aixecar cotxes i llançar trens pels aires.
* La violència dels impactes dels rebuigs que porta contra vehicles, edificis, construccions, etc.
* La pressió molt reduïda de l'interior del seu embut, que provoca l'explosió de les estructures sobre les quals es posa i que no tenen ventilació suficient, i que, per tant, no equilibren ràpidament la diferència de pressió.
Encara que s'han arribat a observar tornados a tots els continents, excepte en l'Antàrtic, gran part d'ells es produeixen en els Estats Units, a l'àrea de les Grans Planures. Tanmateix, es produeixen habitualment al sud del Canadà, centre, sud i est d'Àsia, el Sud de l'Àfrica, el nord-oest i el centre d'Europa, especialment a Espanya. També són comuns a les costes del País Valencià o a la província de Girona, encara que de caràcter lleu; igualment en ciutats del sud del Carib com Barranquilla i en entorns fisiogràfics com els de Bogotà. També a Itàlia, a l'oest i el sud-est d'Austràlia, i Nova Zelanda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada